Juan Vico acaba de publicar en La Isla de Siltolá su novela Hobo. Un homenaje al blues, y sobretodo, a esa actitud que lo hizo y sigue haciendo posible. La generosidad y el intercambio como postura vital irrenunciable. Como la pura literatura, vamos.

Aquí la mía en forma de funfiction

“L’Elies Clayton, l’Elmer Jackson i l’Isaac McGhire i la resta de treballadors negres que provenen del sud, formen la quadrilla d’operaris que s’esmercen en descarregar el material per tenir llesta la carpa per a la funció. El destí del Hobo. Mentre munten la vela de la menageriea la part del darrere, dos joves de la ciutat ―l’Irene Tusken, de dinou anys, i el James Sullivan, de divuit― se’ls miren. L’Irene Tusken i el James Sullivan, són amics i han decidit com molts altres joves de la ciutat arribar—se fins al circ, l’atracció i l’esdeveniment del dia. Hui, encara és un misteri el que realment va passar aquella vesprada del 14 de juny entre l’Irene Tusken de dinou anys, el James Sullivan de divuit i els treballadors negres. De matinada, al Cap de la Policia de Duluth John Murphy el desperta sobtadament una trucada del pare del James Sullivan: el seu fill ha estat atacat i la Irene Tusken violada per cinc o sis treballadors negres del circ, aquella mateixa nit. El Cap de la Policia John Murphy no tarda massa temps en posar en línia a tots els treballadors davant els camions, i demanar als dos joves de la ciutat, l’Irene Tusken i el James Sullivan, que identifiquen qui ha estat el violador. Sis són els homes identificats, entre els quals hi ha l’Elies Clayton, l’Elmer Jackson i l’Isaac McGhire, i la policia els tanca a la presó local. El Cap de la Policia John Murphy no dubta en fer―ho, a pesar que hi ha moltes reserves sobre la veracitat de tot plegat. El Doctor David Graham, el matí del 15 de juny de 1920 examina la jove a casa dels Tusken, a la part oest de Duluth, sense trobar cap evidència d’atac ni de violació. Els rumors sobre la violació de la noia, però, s’escampen arreu, i els diaris en donen fe. Primera plana. Al llarg del dia el poble es va escalfant, es va irant. Cada cop són més els negres passavolants. Violen les nostres filles, ataquen els nostres joves. Es van formant grups, a mode de tropa, i poques hores més tard ja són una multitud sense control que es concentra davant la presó i l’assalta, sense trobar a penes resistència. L’Elies Clayton, l’Elmer Jackson i l’Isaac McGhire són considerats els autors de les vexacions en una pantomima de judici improvisat, i són portats arrossegats per la ciutat fins a la cantonada entre la Primera i la Segona Avinguda de l’Oest de Duluth, on són linxats sense pietat.

L’esdeveniment va commocionar la ciutat i la resta del país. El 2003, vuitanta—tres anys després, es va inaugurar un memorial en el lloc exacte on es va produir el linxament: tres estàtues de bronze de les tres persones que van assassinar i una placa, en són el testimoni permanent.

El Sr. Zimmerman tenia aleshores nou anys i vivia a dues cantonades d’on va ocórrer el linxament. Anys més tard, mentre escoltaven I’ve got the jake leg blues de l’inigualable bluesmen Bob Skinny  li ho va explicar tot a son fill, el cantant Robert Allen Zimmerman, qui va acabar component la cançó Desolation rowen en memòria dels fets.

Ni l’acròbata stripperque era la reina del Paral·lel, la que enlluernà el pare de l’Antonio las Vegas, ni el John Robinson’s Circus van tornar a posar els peus a Duluth.”

 

Anuncios