De nieve, como no podía ser de otro modo. El poema es de Xulio Ricardo Trigo publicado en la plaquette de Papers de Versàlia.

TWO TOWERS
Alfred Stieglitz
Sempre neva sobre els ocells absents,
les branques nues celebren les esquerdes
infiltrades de glaç fins a l’arrel.
És la bellesa oculta de la monotonia,
d’aquest besllum fugaç que certifica
la qualitat d’orfebre que esperàvem.
Amb un esguard s’engega aquesta història.
Hi ha l’ull que mira per a la comprensió,
confós pel blanc que el treu fora d’escena.
Però l’altre queda al marge, allí retén
els límits esborradissos de la tarda,
incapaç de trobar-hi la fortuna de l’art.
Malgrat la seva presència contrastada,
l’ésser humà són ombres inconcluses.
Cossos trencats pel lleu sentir de l’aire
creuen aquest desert de plata, i aquí
canvien la vida pel foc o les espurnes.
S’hi endevina un silenci de petjades antigues.
Al fons, en un món vertical, dues torres
alberguen l’esperança. Forçar un lent deliri,
travessar com a llances la regió transparent
i sentir la cremor d’un cel ras entre flames.
Nova York

Anuncios