Crítica La raó de les sèquies. Sam Abrams. Suplement cultura Avui
Crítica La raó de les sèquies. J. Llavina, suplement cultura Avui.
El cançoner del vent
Poesia La raó de les sèquies Jorge Brotons Afers. 46 pàgines. Catarroja, 2006
Jordi Llavina
El 2002, Jorge Brotons es va estrenar com a poeta amb El tiempo raro. Hi practicava allò que, amb una certa imprecisió, comunament se n’ha dit la poesia de l’experiència. La petja de poetes com ara Gil de Biedma i Ángel González hi era evident.
Brotons ha viscut tota la seva vida entre Vilanova i la Geltrú i Barcelona, però les arrels paternals es remunten a Petrer (“Sóc un solc que va de sud a nord”). Un dia al poeta se li imposa la necessitat del retorn als orígens. Hi torna amb el vers, convençut que no hi ha més pàtria que la paraula. És, en certa manera, allò de “tornar a les deus” de Vinyoli -un poeta que Brotons estima i admira.
La poesia de la quotidianitat i de la camaraderia d’El tiempo raro (i la d’un llibre inèdit, més madur, que es titula Hoy era martes), aquí esdevé poesia més íntima, de contorns netament simbòlics, perquè és una lírica que remunta el corrent del riu. Ara bé, en el seu origen hi ha la seva fi, com recorda Eliot en un dels seus poemes més cèlebres. Brotons fa servir, per construir el llibre, els quatre elements, però la complexitat del que hi descriu -l’ús preponderant de conceptes com ara exili, estada i frontera- fa que el jo s’enterri en l’aigua de les sèquies o que a les rambles l’aigua baixi cremada. Aquesta obra signa, també, el retorn a una llengua familiar: l’adopció del valencià té a veure amb la recuperació d’aquesta particular geografia mítica del poeta.
La segona part està dedicada a l’experiència amorosa. En la primera, la pell esdevenia llaga -per la ferida es copsava molt millor aquella realitat entranyable i íntima-. Els poemes de la segona secció ens parlen del plaer i del record del plaer (“plore saliva de bes, malaguanyada”).
En la tercera, es deixa que la realitat es vagi imposant (“No desitge més que un mapa, ben conegut”). És, em sembla, una crida a la calma, una benvinguda a la maduresa. Hi destaquen un parell de poemes dedicats a les seves filles. Els dos darrers versos, magnífics, contenen l’essència d’això que dic (l’assumpció d’aquest viure tranquil, l’expressió d’un cor quiet, en paraules de Carner): “Som un munt d’un mateix / i abelleix apilar els dies”.
